Arxiu d'etiquetes: ovelles

Remugant

Amb el temps, un s’acostuma a esperar de l’acadèmia aquella presa de distància característica respecte allò que li dona sentit. Respecte aquella parcel·lació de la realitat que -convenientment elevada a coneixement- li pertany després que algun dia algunes l’arrancaren de la resta, definint-la, i que les seves contemporànies s’avenen a preservar, valoritzant-la -agraint entre crítiques a les primeres que així ho fessin.

En aquest anar i venir de gràcies i desgràcies que és passar i repassar-se tot context acadèmic, un d’aquests dies “d’hivern” van venir-me al cap unes paraules que em colpiren fa ja una llarga temporada, quan solia dedicar matins i cabòries a estudiar Sociologia -noti’s, en majúscula.

D’improvís, en entrar a una de les meves classes, probablement després d’haver discutit efusivament entre les companyes el contingut de l’anterior lliçó tot prenent un cafè, va glaçar-se’m la sang en trobar-me un ponent convidat pel professor amb un aspecte que la meva ignorància em mostrava com a pintoresc.

D’escàs metre cinquanta i amb esquena, braços i cames fornits fins a l’extrem, a la sorpresa seguiria el plaer de poder compartir una estona amb un antropòleg Andí. Nascut en el sí d’una comunitat indígena, la seva sèrie particular de sorts i dissorts l’havia portat a passar per a l’acadèmia i ara, ben tornat, dedicava els seus esforços a comprendre l’equilibri del que depenien aquelles comunitats per a la subsistència, preocupat per garantir-ne alguna variant de futur.

L’emotivitat amb què repassava metòdicament els quefers d’aquelles gents en aquella terra que tant estimava va fer-se’m colpidora. Entre les explicacions, recordo com si fos ara la llarga estona que dedicà pacientment i entre solemnes gesticulacions a lloar les Llames, l’animal en el qual es basava -i ho fa encara avui- quasi enterament la seva subsistència.

“(…) La Llama es un animal de mirada altiva. Mientras otros pasan sus horas mirando al suelo sin apenas alzar la vista de los pastos de los que dependen, ella alza sus ojos hacia las montañas, como haciéndose consciente de aquello cuanto acontece a su alrededor (…)

Mientras otros rompen el suelo maltratándolo con sus duras pezuñas y impidiendo a la hierba crecer, ella apenas la dobla con sus pies suaves y acochados. Su andar es como una carícia para los pastos (…)”.

Llavors, en aquelles poques paraules se’m va fer evident una gran certesa; una gran veritat. M’hi veia a mi i ens hi veia a nosaltres, totes aplacades per un missatge proverbial que se’ns feia arribar d’Est a Oest, però sobretot, cap al Nord.

Ara que aquelles classes em van quedant enrere i restant aquelles paraules reservades en algun racó de la memòria, l’altre dia al matí una de les ovelles va posar-me-les al davant.

Ovella

Lleugerament apartada del grup, com absorta i pràcticament immòbil, tenia clavada la mirada a l’infinit. En un instant, vaig veure’m rebotat cap als Andes i les seves Llames, passant per la Facultat amb aquell home entranyable al davant.

En tornar, per un instant, va ensorrar-se l’acadèmia i vaig sentir-me simplement allà, en aquell racó de vall i amb tot un dia per endavant.

A això dedico ara els matins.

De l’acadèmia vaig quedar-me amb la crítica, que m’ha fet negar la baixesa d’aquests fantàstics animals amb els que compartim les contrades.