Arxiu d'etiquetes: jardí sostenible

Ni un pam de net!

A l’hora d’escollir qualitats d’un company o companya de casa, de pis o de feina, segur que la majoria de nosaltres, posades a demanar, preferiríem algú amb gust -i vocació!- per la neteja, per davant d’un reguitzell d’atributs menors.

I és que la neteja, certament, és un valor difícil de menystenir; quelcom que portem ben endins i que ha passat a ser pràcticament la nostra marca civilitzatòria.

A l’hort i al jardí, però, com a la natura, les coses sovint tenen una lògica diferencial.

En aquests ambients, la traducció de la nostra acció higienista es veu ràpidament convertida en nuesa. I aquesta a la vegada esdevé, com en aquelles qui a l’hivern no disposen d’abric, pobresa.

Sense voler-vos transcriure aquí els meus apunts sobre processos fisicoquímics al sòl, sí que crec que val la pena, ara que els arbres han deixat anar mandrosament les fulles, procurar-vos bones maneres de bruts i brutes pel bé dels vostres horts, jardins i parterres.

Assumiu el repte. Allibereu la ment i deixeu de banda per una estona els eslògans del civisme tot repetint-vos màntricament: “no és més brut qui més embruta, sinó qui menys neteja“.

Sé que sona poc elegant i que pot sobtar que et demanin que facis un esforç per la brutícia… Però si heu arribat fins aquí i posades com estem a fer una mica d’introspecció en els anti-valors, podem aprofitar encara per pregar juntes: “deixa per demà el que hauries d’haver fet ahir”.

Fet aquest exercici previ de deconstrucció a l’estil Derrida, podem explorar la dimensió pràctica d’aquest canvi de visió.

A continuació teniu dues fotos del jardí que he fet a Can Sala. Encara que sobti a primer cop d’ull, són fetes des del mateix punt; la primera és del 20 de Setembre i la segona, del passat 11 de Desembre.

(Podeu clicar-les  i obrir-les per veure-les amb més detall)

P1000286

P1040857

Tenint en compte que els passadissos són de serradures, observareu com, efectivament, no hi ha ni un pam de net. (Pràcticament) enlloc trobareu la terra descoberta; ni al Setembre ni al Desembre.

Al Setembre, el sòl encara estava protegit per la coberta que proporcionava la vegetació. Mica en mica, la majoria de plantes van anar acabant el seu cicle (o van morir alliberant llavors per ressembrar-se a la primavera vinent, o bé van assecar-se entrant en estat de letargia hivernal per rebrotar igualment a la primavera).

Si imaginem el trànsit entre aquests dos moments, endevinem que les diferents plantes han anat perint segons els seus ritmes -deixant entremig un jardí certament eclèctic-, a la vegada que les acompanyaven els arbres de l’entorn que anaven perdent la fulla, cadascun al seu temps.

El fet que tot això hagi passat al ralentí, compassat per aquesta tardor gairebé primaveral a la que sembla que ens haurem d’anar acostumant, m’ajuda en la defensa d’aquest segon principi de la mandra ben entesa del que parlava.

Enlloc d’anar tallant i arrancant, aquí i allà, les plantes que van traspassant setmana a setmana amb els corresponents espais nus que hi deixem tot darrera, aquesta nostra idiosincràsia ens ha de permetre esperar fins que la inmensa majoria d’elles hagin acabat els seus cicles.

Així, tant brutes i bruts com haurem estat, tant mandroses i mandrosos com ens hauran assenyalat, ja estem a punt per donar el toc de gràcia al nostre jardí hivernal.

Rascló en mà, tan sols cal que apleguem la fullaraca de l’entorn, rebreguem les plantes seques i cobrim parterres, regues i solcs amb l’abric de fulles que ens en guardarà les riqueses.

Així, un cop més podrem tornar a la nostra atalaia d’observadores i dir-nos orgulloses: AQUÍ NO HI HA UN PAM DE NET!

I esperem que algun dia la lògica diferencial sigui completament certa pels quefers humans i aquí o allà hi hagi, finalment, un pam de net.

Redescobrint Amèrica

Escric content de poder compartir amb vosaltres el que per mi ha estat, enguany, un gran descobriment.

Una d’aquelles bones casualitats en les que un es veu sorprès després de sembrar unes minúscules llavors d’un d’aquells sobrets presidits per una estèril fotografia que amb prou feines permet fer-se una idea aproximada d’allò que amb molta paciència i un xic de sort anirà arribant.

No trobo gens fàcil sembrar una planta per primera vegada. M’assetgen infinitat de preguntes… La faig en alvèol? I si és així de quina mida? Potser millor en un test? Anem de cara a barraca i la faig amb sembra directa? On? Podré afinar prou la terra? Tiro de compost? S’hi farà? (…)

I per aquesta primera vegada, apurat com anava amb la feinada d’obrir els horts i el grapat de sembres que tenia entre mans per allà a principis de primavera -i per tant sense massa temps per grans recerques-, vaig optar per alvèols grans (porexpan de 104 per safata, per entendre’ns, on sembraríeu una esbergínia, una tomatera o una pebrotera) i sembra directa. En aquest cas, a més, amb la complicació extra que es tractava d’un sobret de De Bolster, i per tant íntegrament en Holandès…

En aquestes sembres, passa una mica com allò que se’ns explica a Biologia dels estrategues de la R i de la K; o de l’estratègia dels ratolins i els elefants. Dit de pressa, o en fas moltes (necessitaràs la particular mini-inversió en llavors) i assumeixes que hi haurà força baixes pel camí o et concentres en un petit grup i les hi agafes molta estima, dedicant-les-hi grans dosis d’afecte i atenció.

Finalment, calculo que la meitat dels intents van reeixir i vaig aconseguir algunes plantes, aquí i allà, que van anar prosperant. Si bé inicialment poc vistoses, aviat cridava l’atenció l’aroma anisat que desprenien. La sorpresa majúscula va arribar un temps després quan van començar a despuntar de cada planta un bon grapat de torres florals liloses al més pur estil labiaci.

Vista la quantitat ingent d’abelles, abellots, papallones i insectes varis que se’n han enamorat al llarg dels seus 5 mesos de floració i les propietats que n’he anat descobrint, us animo molt a que la cultiveu. Jo m’he ben assegurat de collir-ne llavors i ja l’he incorporat al meu pack bàsic de plantes xarnera hort-jardí.

I això, és clar, amb un parell de regals extra i és que es tracta d’una planta vivaç i que ha passat, fins avui, dues glaçades de -4ºC/-5ºC sense pràcticament immutar-se).

Si ja heu arribat fins aquí, espero que us n’hagi cantat prou meravelles com perquè pogueu recordar-ne el nom. Es tracta d’Agastache Foeniculum, originària de les praderes nord-americanes i de fet, té una parenta més al Sud anomenada Agastache mexicana (de la que no tinc la sort de disposar), més grossa i igual o més persuasiva de les amigues Apis.

Us n’estalvio la fitxa tècnica que podreu trobar amb una recerca bibliogràfica o virtual, tot i que no m’estic de destacar-vos algunes de les aplicacions que n’he pogut trobar i provar.

* A la cuina: Les fulles i les flors crues perfumen les amanides i crudités (plats a base de verdures crues) amb un lleuger aroma anissat i un toc de menta i regalèssia. Cuites, acompanyen els plats amb peix i les receptes dolces. Les fulles, a més, donen una infusió agradable i refrescant que es coneix amb el nom de tè mexicà.

Al cos i la ment: La infusió de fulles és digestiva. També és febrífuga i s’utilitza en cas de refredats o de grip. En ús extern, el cataplasma de fulles fresques trossejades alleuja les irritacions (picades d’insectes, d’ortiga, cremades del sol, …)

* Nathalie David-Bernadat, Sylvie Hampikian, Brigitte Lapouge-Déjean. Crea tu Jardín de Aromáticas. La Fertilidad de la Tierra (2014).

Llavors de tardor entrada

Ara que hem canviat l’hora i els dies se’ns escurcen mentre la natura va quedant immersa en un estat pausat, gairebé letàrgic, toca treure els garbells, tamisos i ventalls per dedicar-nos a fer rebost. La majoria de les flors que ens han delectat durant mesos apaguen la seva lluïssor marcint-se entre els tons groguencs, torrats i taronja tant propis de la nostra tardor i convé recollir-ne, assecar-ne i etiquetar-ne les llavors per assegurar-nos l’esplendor de les primaveres i estius per venir.

A Can Sala aprofitem aquest temps en què les tardes ens van recloent dins de casa per dedicar-nos a aquesta minuciosa labor que volem compartir amb vosaltres. Aquí us en deixem una petita mostra, a la vegada que us animem a fer també aquesta feina de formigueta que tantes alegries ens donarà!