Sobre el temps

Estic segur que alguna vegada, ja fos quan teníeu 10 anyets o qui sap si la setmana passada -disculpes pels lectors menuts, si és que existiu-, heu jugat a allò de si tinguessis un poder, quin t’agradaria que fos? 

 En encaixar la pregunta, la particular barreja que ens mou des de dins se’ns activa. Sense ganes de defensar-me massa, asseguraria que podreu conèixer aquell qui aconseguiu que us respongui seriosament aquesta pregunta. 

A alguns, i m’hi compto en certa mesura, se’ns esmolen les dents al temps que apostem convençuts per la invisibilitat amb un mig somriure als llavis com si sentíssim que ha arribat finalment la nostra oportunitat de venjar-nos del món. 

D’altres, potser des de l’altre extrem, desvien els ulls cap amunt connectant amb els seus desitjos més purs, deixant anar cofoiament encantats un jo voldria volar.

El cas és que arrel de la tempesta de llamps i trons i vent de diumenge passat -que va esqueixar uns quants arbres a més de tombar una vintena llarga de tomateres i tots(!) els cogombres- i de la sequera que assetja les nostres reserves d’aigua, se m’ha fet evident que el desig que més se m’escauria ara mateix en seria un de ben ancestral: controlar el temps.

 Fer que plogués,
fer que nevés,
fer que gebrés,
fer que pedregués,
fer que brillés el sol,
fer que bufés el vent,
fer que el mar s’alcés,
fer que tot fos cobert per boires,
fer postes i naixences de sol,
fer fred,
fer calor,

molt, poc o gens;
de sobte, una estona o una temporada.

 Aviat, però, sorgirien les dificultats i les incompatibilitats. Maldecaps. I és que no només mai plou a gust de tothom, sinó que no pot ploure-hi. 

 Fos quin fos l’invent en qüestió,
fos quin fos el do i el seu portador, 
només quedaria el misteri de si serien 
els poetes o els treballadors, 
o dels mateixos de sempre, els traïdors, 
qui el deixarien per sempre enrere,
incapaços de fer-lo bo.

 Altra vegada, runes:
eterna font d’inspiració 
dels -perduts- futurs exploradors.

I és que patim una incapacitat aguda per gestionar les coses realment importants. No és descabellat pensar que potser la seva sistemàtica desatenció podria ben ser la nostra «marca civilitzatòria». Sigui com sigui, per ara toca conformar-se amb la molesta inoperativitat de les captivadores tormentes d’estiu -i els seus efectes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.