Inducció per “via silvestre”

Qualsevol hortolà o hortolana us dirà que cal ajustar els períodes de plantació a cada zona -i cada any, i amb els anys, segurament. Fàcilment hi estarem d’acord i tindríem una feina inassumible per oposar-nos a una abastíssima experiència al respecte.

Ho podeu parlar directament amb expertes de la vostra zona, ho podeu llegir als llibres, i fins als paquetets -si és el cas- que embolcallen pacientment les vostres llavors.

D’acord.

Falta, però, un altre pas que s’imbrica amb el plus de màgia que ens dóna la capciosa dinàmica de la natura.

A l’hort, les rúcules han patit de valent, aquest any. Sequera per problemes d’aigua (és a dir, espigat imminent); calorades de rècord (és a dir, espigat imminent de les següents i de les que quedàvem per espigar); atacs constants de puces de les crucíferes (és a dir, fulles foradades per tot arreu que just les hi han deixat un fil de vida).  Força desastrós, certament.

A tot això, però, com si no hi hagués una engruna de misteri en tant d’imprevist, elles s’han alçat en un racó rònec, sec i pelat que tot just havíem remogut uns mesos abans.

Són les rúcules silvestres (Ravenisses bordes) que s’han reivindicat en un esclat de vida. Sense ni un forat, pletòriques, i aguantant els embats de les gallines (no d’unes simples puces!) com si res.

Anotat. L’any que ve tinc una altra sembra clara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.