Arxiu de la categoria: PLANTES SILVESTRES

Redescobrint Amèrica

Escric content de poder compartir amb vosaltres el que per mi ha estat, enguany, un gran descobriment.

Una d’aquelles bones casualitats en les que un es veu sorprès després de sembrar unes minúscules llavors d’un d’aquells sobrets presidits per una estèril fotografia que amb prou feines permet fer-se una idea aproximada d’allò que amb molta paciència i un xic de sort anirà arribant.

No trobo gens fàcil sembrar una planta per primera vegada. M’assetgen infinitat de preguntes… La faig en alvèol? I si és així de quina mida? Potser millor en un test? Anem de cara a barraca i la faig amb sembra directa? On? Podré afinar prou la terra? Tiro de compost? S’hi farà? (…)

I per aquesta primera vegada, apurat com anava amb la feinada d’obrir els horts i el grapat de sembres que tenia entre mans per allà a principis de primavera -i per tant sense massa temps per grans recerques-, vaig optar per alvèols grans (porexpan de 104 per safata, per entendre’ns, on sembraríeu una esbergínia, una tomatera o una pebrotera) i sembra directa. En aquest cas, a més, amb la complicació extra que es tractava d’un sobret de De Bolster, i per tant íntegrament en Holandès…

En aquestes sembres, passa una mica com allò que se’ns explica a Biologia dels estrategues de la R i de la K; o de l’estratègia dels ratolins i els elefants. Dit de pressa, o en fas moltes (necessitaràs la particular mini-inversió en llavors) i assumeixes que hi haurà força baixes pel camí o et concentres en un petit grup i les hi agafes molta estima, dedicant-les-hi grans dosis d’afecte i atenció.

Finalment, calculo que la meitat dels intents van reeixir i vaig aconseguir algunes plantes, aquí i allà, que van anar prosperant. Si bé inicialment poc vistoses, aviat cridava l’atenció l’aroma anisat que desprenien. La sorpresa majúscula va arribar un temps després quan van començar a despuntar de cada planta un bon grapat de torres florals liloses al més pur estil labiaci.

Vista la quantitat ingent d’abelles, abellots, papallones i insectes varis que se’n han enamorat al llarg dels seus 5 mesos de floració i les propietats que n’he anat descobrint, us animo molt a que la cultiveu. Jo m’he ben assegurat de collir-ne llavors i ja l’he incorporat al meu pack bàsic de plantes xarnera hort-jardí.

I això, és clar, amb un parell de regals extra i és que es tracta d’una planta vivaç i que ha passat, fins avui, dues glaçades de -4ºC/-5ºC sense pràcticament immutar-se).

Si ja heu arribat fins aquí, espero que us n’hagi cantat prou meravelles com perquè pogueu recordar-ne el nom. Es tracta d’Agastache Foeniculum, originària de les praderes nord-americanes i de fet, té una parenta més al Sud anomenada Agastache mexicana (de la que no tinc la sort de disposar), més grossa i igual o més persuasiva de les amigues Apis.

Us n’estalvio la fitxa tècnica que podreu trobar amb una recerca bibliogràfica o virtual, tot i que no m’estic de destacar-vos algunes de les aplicacions que n’he pogut trobar i provar.

* A la cuina: Les fulles i les flors crues perfumen les amanides i crudités (plats a base de verdures crues) amb un lleuger aroma anissat i un toc de menta i regalèssia. Cuites, acompanyen els plats amb peix i les receptes dolces. Les fulles, a més, donen una infusió agradable i refrescant que es coneix amb el nom de tè mexicà.

Al cos i la ment: La infusió de fulles és digestiva. També és febrífuga i s’utilitza en cas de refredats o de grip. En ús extern, el cataplasma de fulles fresques trossejades alleuja les irritacions (picades d’insectes, d’ortiga, cremades del sol, …)

* Nathalie David-Bernadat, Sylvie Hampikian, Brigitte Lapouge-Déjean. Crea tu Jardín de Aromáticas. La Fertilidad de la Tierra (2014).

Inducció per “via silvestre”

Qualsevol hortolà o hortolana us dirà que cal ajustar els períodes de plantació a cada zona -i cada any, i amb els anys, segurament. Fàcilment hi estarem d’acord i tindríem una feina inassumible per oposar-nos a una abastíssima experiència al respecte.

Ho podeu parlar directament amb expertes de la vostra zona, ho podeu llegir als llibres, i fins als paquetets -si és el cas- que embolcallen pacientment les vostres llavors.

D’acord.

Falta, però, un altre pas que s’imbrica amb el plus de màgia que ens dóna la capciosa dinàmica de la natura.

A l’hort, les rúcules han patit de valent, aquest any. Sequera per problemes d’aigua (és a dir, espigat imminent); calorades de rècord (és a dir, espigat imminent de les següents i de les que quedàvem per espigar); atacs constants de puces de les crucíferes (és a dir, fulles foradades per tot arreu que just les hi han deixat un fil de vida).  Força desastrós, certament.

A tot això, però, com si no hi hagués una engruna de misteri en tant d’imprevist, elles s’han alçat en un racó rònec, sec i pelat que tot just havíem remogut uns mesos abans.

Són les rúcules silvestres (Ravenisses bordes) que s’han reivindicat en un esclat de vida. Sense ni un forat, pletòriques, i aguantant els embats de les gallines (no d’unes simples puces!) com si res.

Anotat. L’any que ve tinc una altra sembra clara.