Arxiu de la categoria: AMB PERSPECTIVA

Sobre el temps

Estic segur que alguna vegada, ja fos quan teníeu 10 anyets o qui sap si la setmana passada -disculpes pels lectors menuts, si és que existiu-, heu jugat a allò de si tinguessis un poder, quin t’agradaria que fos? 

 En encaixar la pregunta, la particular barreja que ens mou des de dins se’ns activa. Sense ganes de defensar-me massa, asseguraria que podreu conèixer aquell qui aconseguiu que us respongui seriosament aquesta pregunta. 

A alguns, i m’hi compto en certa mesura, se’ns esmolen les dents al temps que apostem convençuts per la invisibilitat amb un mig somriure als llavis com si sentíssim que ha arribat finalment la nostra oportunitat de venjar-nos del món. 

D’altres, potser des de l’altre extrem, desvien els ulls cap amunt connectant amb els seus desitjos més purs, deixant anar cofoiament encantats un jo voldria volar.

El cas és que arrel de la tempesta de llamps i trons i vent de diumenge passat -que va esqueixar uns quants arbres a més de tombar una vintena llarga de tomateres i tots(!) els cogombres- i de la sequera que assetja les nostres reserves d’aigua, se m’ha fet evident que el desig que més se m’escauria ara mateix en seria un de ben ancestral: controlar el temps.

 Fer que plogués,
fer que nevés,
fer que gebrés,
fer que pedregués,
fer que brillés el sol,
fer que bufés el vent,
fer que el mar s’alcés,
fer que tot fos cobert per boires,
fer postes i naixences de sol,
fer fred,
fer calor,

molt, poc o gens;
de sobte, una estona o una temporada.

 Aviat, però, sorgirien les dificultats i les incompatibilitats. Maldecaps. I és que no només mai plou a gust de tothom, sinó que no pot ploure-hi. 

 Fos quin fos l’invent en qüestió,
fos quin fos el do i el seu portador, 
només quedaria el misteri de si serien 
els poetes o els treballadors, 
o dels mateixos de sempre, els traïdors, 
qui el deixarien per sempre enrere,
incapaços de fer-lo bo.

 Altra vegada, runes:
eterna font d’inspiració 
dels -perduts- futurs exploradors.

I és que patim una incapacitat aguda per gestionar les coses realment importants. No és descabellat pensar que potser la seva sistemàtica desatenció podria ben ser la nostra «marca civilitzatòria». Sigui com sigui, per ara toca conformar-se amb la molesta inoperativitat de les captivadores tormentes d’estiu -i els seus efectes.

Remugant

Amb el temps, un s’acostuma a esperar de l’acadèmia aquella presa de distància característica respecte allò que li dona sentit. Respecte aquella parcel·lació de la realitat que -convenientment elevada a coneixement- li pertany després que algun dia algunes l’arrancaren de la resta, definint-la, i que les seves contemporànies s’avenen a preservar, valoritzant-la -agraint entre crítiques a les primeres que així ho fessin.

En aquest anar i venir de gràcies i desgràcies que és passar i repassar-se tot context acadèmic, un d’aquests dies “d’hivern” van venir-me al cap unes paraules que em colpiren fa ja una llarga temporada, quan solia dedicar matins i cabòries a estudiar Sociologia -noti’s, en majúscula.

D’improvís, en entrar a una de les meves classes, probablement després d’haver discutit efusivament entre les companyes el contingut de l’anterior lliçó tot prenent un cafè, va glaçar-se’m la sang en trobar-me un ponent convidat pel professor amb un aspecte que la meva ignorància em mostrava com a pintoresc.

D’escàs metre cinquanta i amb esquena, braços i cames fornits fins a l’extrem, a la sorpresa seguiria el plaer de poder compartir una estona amb un antropòleg Andí. Nascut en el sí d’una comunitat indígena, la seva sèrie particular de sorts i dissorts l’havia portat a passar per a l’acadèmia i ara, ben tornat, dedicava els seus esforços a comprendre l’equilibri del que depenien aquelles comunitats per a la subsistència, preocupat per garantir-ne alguna variant de futur.

L’emotivitat amb què repassava metòdicament els quefers d’aquelles gents en aquella terra que tant estimava va fer-se’m colpidora. Entre les explicacions, recordo com si fos ara la llarga estona que dedicà pacientment i entre solemnes gesticulacions a lloar les Llames, l’animal en el qual es basava -i ho fa encara avui- quasi enterament la seva subsistència.

“(…) La Llama es un animal de mirada altiva. Mientras otros pasan sus horas mirando al suelo sin apenas alzar la vista de los pastos de los que dependen, ella alza sus ojos hacia las montañas, como haciéndose consciente de aquello cuanto acontece a su alrededor (…)

Mientras otros rompen el suelo maltratándolo con sus duras pezuñas y impidiendo a la hierba crecer, ella apenas la dobla con sus pies suaves y acochados. Su andar es como una carícia para los pastos (…)”.

Llavors, en aquelles poques paraules se’m va fer evident una gran certesa; una gran veritat. M’hi veia a mi i ens hi veia a nosaltres, totes aplacades per un missatge proverbial que se’ns feia arribar d’Est a Oest, però sobretot, cap al Nord.

Ara que aquelles classes em van quedant enrere i restant aquelles paraules reservades en algun racó de la memòria, l’altre dia al matí una de les ovelles va posar-me-les al davant.

Ovella

Lleugerament apartada del grup, com absorta i pràcticament immòbil, tenia clavada la mirada a l’infinit. En un instant, vaig veure’m rebotat cap als Andes i les seves Llames, passant per la Facultat amb aquell home entranyable al davant.

En tornar, per un instant, va ensorrar-se l’acadèmia i vaig sentir-me simplement allà, en aquell racó de vall i amb tot un dia per endavant.

A això dedico ara els matins.

De l’acadèmia vaig quedar-me amb la crítica, que m’ha fet negar la baixesa d’aquests fantàstics animals amb els que compartim les contrades.

Ni un pam de net!

A l’hora d’escollir qualitats d’un company o companya de casa, de pis o de feina, segur que la majoria de nosaltres, posades a demanar, preferiríem algú amb gust -i vocació!- per la neteja, per davant d’un reguitzell d’atributs menors.

I és que la neteja, certament, és un valor difícil de menystenir; quelcom que portem ben endins i que ha passat a ser pràcticament la nostra marca civilitzatòria.

A l’hort i al jardí, però, com a la natura, les coses sovint tenen una lògica diferencial.

En aquests ambients, la traducció de la nostra acció higienista es veu ràpidament convertida en nuesa. I aquesta a la vegada esdevé, com en aquelles qui a l’hivern no disposen d’abric, pobresa.

Sense voler-vos transcriure aquí els meus apunts sobre processos fisicoquímics al sòl, sí que crec que val la pena, ara que els arbres han deixat anar mandrosament les fulles, procurar-vos bones maneres de bruts i brutes pel bé dels vostres horts, jardins i parterres.

Assumiu el repte. Allibereu la ment i deixeu de banda per una estona els eslògans del civisme tot repetint-vos màntricament: “no és més brut qui més embruta, sinó qui menys neteja“.

Sé que sona poc elegant i que pot sobtar que et demanin que facis un esforç per la brutícia… Però si heu arribat fins aquí i posades com estem a fer una mica d’introspecció en els anti-valors, podem aprofitar encara per pregar juntes: “deixa per demà el que hauries d’haver fet ahir”.

Fet aquest exercici previ de deconstrucció a l’estil Derrida, podem explorar la dimensió pràctica d’aquest canvi de visió.

A continuació teniu dues fotos del jardí que he fet a Can Sala. Encara que sobti a primer cop d’ull, són fetes des del mateix punt; la primera és del 20 de Setembre i la segona, del passat 11 de Desembre.

(Podeu clicar-les  i obrir-les per veure-les amb més detall)

P1000286

P1040857

Tenint en compte que els passadissos són de serradures, observareu com, efectivament, no hi ha ni un pam de net. (Pràcticament) enlloc trobareu la terra descoberta; ni al Setembre ni al Desembre.

Al Setembre, el sòl encara estava protegit per la coberta que proporcionava la vegetació. Mica en mica, la majoria de plantes van anar acabant el seu cicle (o van morir alliberant llavors per ressembrar-se a la primavera vinent, o bé van assecar-se entrant en estat de letargia hivernal per rebrotar igualment a la primavera).

Si imaginem el trànsit entre aquests dos moments, endevinem que les diferents plantes han anat perint segons els seus ritmes -deixant entremig un jardí certament eclèctic-, a la vegada que les acompanyaven els arbres de l’entorn que anaven perdent la fulla, cadascun al seu temps.

El fet que tot això hagi passat al ralentí, compassat per aquesta tardor gairebé primaveral a la que sembla que ens haurem d’anar acostumant, m’ajuda en la defensa d’aquest segon principi de la mandra ben entesa del que parlava.

Enlloc d’anar tallant i arrancant, aquí i allà, les plantes que van traspassant setmana a setmana amb els corresponents espais nus que hi deixem tot darrera, aquesta nostra idiosincràsia ens ha de permetre esperar fins que la inmensa majoria d’elles hagin acabat els seus cicles.

Així, tant brutes i bruts com haurem estat, tant mandroses i mandrosos com ens hauran assenyalat, ja estem a punt per donar el toc de gràcia al nostre jardí hivernal.

Rascló en mà, tan sols cal que apleguem la fullaraca de l’entorn, rebreguem les plantes seques i cobrim parterres, regues i solcs amb l’abric de fulles que ens en guardarà les riqueses.

Així, un cop més podrem tornar a la nostra atalaia d’observadores i dir-nos orgulloses: AQUÍ NO HI HA UN PAM DE NET!

I esperem que algun dia la lògica diferencial sigui completament certa pels quefers humans i aquí o allà hi hagi, finalment, un pam de net.