Sobre el temps

Estic segur que alguna vegada, ja fos quan teníeu 10 anyets o qui sap si la setmana passada -disculpes pels lectors menuts, si és que existiu-, heu jugat a allò de si tinguessis un poder, quin t’agradaria que fos? 

 En encaixar la pregunta, la particular barreja que ens mou des de dins se’ns activa. Sense ganes de defensar-me massa, asseguraria que podreu conèixer aquell qui aconseguiu que us respongui seriosament aquesta pregunta. 

A alguns, i m’hi compto en certa mesura, se’ns esmolen les dents al temps que apostem convençuts per la invisibilitat amb un mig somriure als llavis com si sentíssim que ha arribat finalment la nostra oportunitat de venjar-nos del món. 

D’altres, potser des de l’altre extrem, desvien els ulls cap amunt connectant amb els seus desitjos més purs, deixant anar cofoiament encantats un jo voldria volar.

El cas és que arrel de la tempesta de llamps i trons i vent de diumenge passat -que va esqueixar uns quants arbres a més de tombar una vintena llarga de tomateres i tots(!) els cogombres- i de la sequera que assetja les nostres reserves d’aigua, se m’ha fet evident que el desig que més se m’escauria ara mateix en seria un de ben ancestral: controlar el temps.

 Fer que plogués,
fer que nevés,
fer que gebrés,
fer que pedregués,
fer que brillés el sol,
fer que bufés el vent,
fer que el mar s’alcés,
fer que tot fos cobert per boires,
fer postes i naixences de sol,
fer fred,
fer calor,

molt, poc o gens;
de sobte, una estona o una temporada.

 Aviat, però, sorgirien les dificultats i les incompatibilitats. Maldecaps. I és que no només mai plou a gust de tothom, sinó que no pot ploure-hi. 

 Fos quin fos l’invent en qüestió,
fos quin fos el do i el seu portador, 
només quedaria el misteri de si serien 
els poetes o els treballadors, 
o dels mateixos de sempre, els traïdors, 
qui el deixarien per sempre enrere,
incapaços de fer-lo bo.

 Altra vegada, runes:
eterna font d’inspiració 
dels -perduts- futurs exploradors.

I és que patim una incapacitat aguda per gestionar les coses realment importants. No és descabellat pensar que potser la seva sistemàtica desatenció podria ben ser la nostra «marca civilitzatòria». Sigui com sigui, per ara toca conformar-se amb la molesta inoperativitat de les captivadores tormentes d’estiu -i els seus efectes.

El pal i la pastanaga

No rebré cap assentiment sorprès de ningú per afirmar que són una autèntica barbaritat la quantitat d’espècies vegetals que podem cultivar per treure’n algun profit. Comestibles, ornamentals, auxiliars i tots aquells adjectius que les hi vulgueu assignar donant compte de la nostra ancestral relació amb les plantes.

Per si això fos poc (seguint en el camp de les evidències), cadascuna d’elles té les seves especificitats i convé empescar-se-les per reproduir-les amb les màximes garanties.

I això, segons la meva manera d’entendre-ho, vol dir com a mínim fer-ho amb la feina justa, el màxim rendiment i el mínim impacte ambiental associat; a la vegada. I si pot ser, que en alçar el cap i passejar-s’hi en endavant, hom hi trobi goig i bellesa.

Amb aquesta idea, vull compartir la meva experiència amb un cultiu que m’ha fet anar de cap força vegades: la pastanaga.

Us n’he fet uns esquemes perquè tot plegat sigui més fàcil d’empassar amb ganes que hi digueu la vostra i per si us animeu a fer-ne la prova a veure si us convenç!

  • material necessari 2Un recipient
  • Una pala i/o una eina que disposi d’un mànec pla d’uns 15 centímetres d’ample
  • Una mica de compost (assegureu-vos que hagi passat per un procés tèrmic suficient com perquè no hi quedin llavors viables)
  • Un garbell (si no en teniu, podeu fer servir el cul d’una caixa de verdura de plàstic que tingui els forats petits)
  • Un carretó (o un recipient gran)
  • Llavors de pastanaga (si les heu de comprar, és interessant optar per llavors ecològiques)

 

prepara la zona de sembra

Una vegada recopilat tot el material, caldrà decidir el lloc on sembrar. De pastanaga se’n pot anar sembrant gairebé tot l’any, però d’acord amb els principis que apuntava abans, el febrer-març i el Setembre potser són la millor època (les pastanagues creixen poc a poquet i la fred ajuda a controlar les herbes que les hi fan la competència).

Decidit el lloc, podeu fer servir una nyinyola (dos pals i un cordill, sense més mística) per no anar gaire de tort. Haureu de tenir en compte que les llavors de pastanaga són molt petites, així que convindrà que tingueu la terra tant afinada com sigui possible.

Llavors, valent-vos del cap de la pala, s’obre una rasa de cap a cap d’uns 2 centímetres de profunditat. Cal repassar la rasa assegurant-vos que ha quedat ben llisa, sense pedres ni arrels que puguin entorpir les pastanagues.

Mescla les llavors i el compost

Preparat l’indret, cal preparar les llavors. Una bona manera és barrejar les llavors amb el compost en un recipient. Al fer-ho, convé anar abocant una mica de cadascun i anar-ho remenant molt bé fins assegurar-nos que a cada grapat de compost hi hagi més o menys les mateixes llavors. Cal que tingueu en compte que hi hagi prou compost com per cobrir amb una capa fina tot el fons del llit de sembra que heu obert.

És molt important calcular les llavors que necessitem per intentar estalviar-nos d’esclarir (si neixen pastanagues massa apretades, n’haurem d’arrancar unes quantes quan siguin ben petites) o per evitar fer curt. L’objectiu serà intentar tenir una pastanaga cada dit i mig o dos. Per aconseguir-ho, cal que mesurem els metres quadrats de superfície que estem sembrant i tinguem en compte la densitat de la sembra.

Com que aquesta pot variar una mica segons la varietat, el millor és seguir les indicacions del paquet que solen indicar-ne els gr/m2 idonis. Us ajudarà tenir en compte que cada 4-5 metres de línia cultivats d’aquesta manera corresponen a 1m2.

Així, si disposeu d’un sobre de 4 grams de pastanaga amb una dosi de sembra de 2 gr/m2, podreu sembrar fins a 10 metres de filera.

Reparteix la mescla pel llit de sembra

Una vegada tingueu la barreja feta, cal que la repartiu al fons del llit de sembra. Convé assegurar-se que hi hagi llavors a tot arreu, de manera que anirem cobrint el fons amb una capa ben fineta (el color fosc del compost us ajudarà  fer-ne un bon repartiment).

Si feu una filera molt llarga, podeu dividir el contingut del recipient en dos, de manera que sabreu que amb la meitat del compost heu d’arribar a la meitat del tram de filera. És molt important que el compost arribi a tot arreu per obtenir la concentració de llavors que hem preparat, evitant fer curt i que tinguem llocs sense pastanagues i d’altres amb massa.Garbella terra

Una vegada col·locades les llavors, ja tan sols resta cobrir-les perquè germinin bé. Una bona manera de facilitar la naixença (poden trigar 15 dies ben bons a treure el cap) és utilitzar una terra ben afinada per cobrir-les.

Així, podem garbellar terra que traiem d’algún racó de l’hort (és interessant deixar sempre alguns espais sense plantar per poder fer aquestes operacions i per imprevists diversos) per tal d’obtenir-la.

Feta la operació, anirem cobrint el compost amb una capeta de no més d’1 cm de gruix. Altra vegada, el color fosc del compost ens ajudarà a veure si les llavors estan quedant ben cobertes.

Regadora2Quan acabem de recobrir-les, caldrà regar generosament amb cura de no remoure la terra (no ens hem pres tantes molèsties per tirar-hi l’aigua a raig, ara!) assegurant-nos que sobretot durant el primer mes no se’ns assequin.

Treballant d’aquesta manera, si bé el procés pot semblar molt farragós – fer pastanaga sempre ho és una mica…- , podrem obtenir bones sembres en sòls relativament poc treballats que encara no són gaire afinats. Igualment, la capa de terra fina farà una crosteta protectora que juntament amb la cobertura de compost posarà les coses una mica més difícils a “la competència”.  

I és que si les herbes abunden i avancen la pastanaga, tenim bastants números de perdre el cultiu o d’haver de tenir una paciència de sant per arrencar-les d’una en una.

Serveixin de prova de tot plegat aquestes pastanagues que obrien l’entrada i que em meravellen des del Febrer passat, gairebé tant com ho fa el fet que hagis arribat fins aquesta darrera línia!

Remugant

Amb el temps, un s’acostuma a esperar de l’acadèmia aquella presa de distància característica respecte allò que li dona sentit. Respecte aquella parcel·lació de la realitat que -convenientment elevada a coneixement- li pertany després que algun dia algunes l’arrancaren de la resta, definint-la, i que les seves contemporànies s’avenen a preservar, valoritzant-la -agraint entre crítiques a les primeres que així ho fessin.

En aquest anar i venir de gràcies i desgràcies que és passar i repassar-se tot context acadèmic, un d’aquests dies “d’hivern” van venir-me al cap unes paraules que em colpiren fa ja una llarga temporada, quan solia dedicar matins i cabòries a estudiar Sociologia -noti’s, en majúscula.

D’improvís, en entrar a una de les meves classes, probablement després d’haver discutit efusivament entre les companyes el contingut de l’anterior lliçó tot prenent un cafè, va glaçar-se’m la sang en trobar-me un ponent convidat pel professor amb un aspecte que la meva ignorància em mostrava com a pintoresc.

D’escàs metre cinquanta i amb esquena, braços i cames fornits fins a l’extrem, a la sorpresa seguiria el plaer de poder compartir una estona amb un antropòleg Andí. Nascut en el sí d’una comunitat indígena, la seva sèrie particular de sorts i dissorts l’havia portat a passar per a l’acadèmia i ara, ben tornat, dedicava els seus esforços a comprendre l’equilibri del que depenien aquelles comunitats per a la subsistència, preocupat per garantir-ne alguna variant de futur.

L’emotivitat amb què repassava metòdicament els quefers d’aquelles gents en aquella terra que tant estimava va fer-se’m colpidora. Entre les explicacions, recordo com si fos ara la llarga estona que dedicà pacientment i entre solemnes gesticulacions a lloar les Llames, l’animal en el qual es basava -i ho fa encara avui- quasi enterament la seva subsistència.

“(…) La Llama es un animal de mirada altiva. Mientras otros pasan sus horas mirando al suelo sin apenas alzar la vista de los pastos de los que dependen, ella alza sus ojos hacia las montañas, como haciéndose consciente de aquello cuanto acontece a su alrededor (…)

Mientras otros rompen el suelo maltratándolo con sus duras pezuñas y impidiendo a la hierba crecer, ella apenas la dobla con sus pies suaves y acochados. Su andar es como una carícia para los pastos (…)”.

Llavors, en aquelles poques paraules se’m va fer evident una gran certesa; una gran veritat. M’hi veia a mi i ens hi veia a nosaltres, totes aplacades per un missatge proverbial que se’ns feia arribar d’Est a Oest, però sobretot, cap al Nord.

Ara que aquelles classes em van quedant enrere i restant aquelles paraules reservades en algun racó de la memòria, l’altre dia al matí una de les ovelles va posar-me-les al davant.

Ovella

Lleugerament apartada del grup, com absorta i pràcticament immòbil, tenia clavada la mirada a l’infinit. En un instant, vaig veure’m rebotat cap als Andes i les seves Llames, passant per la Facultat amb aquell home entranyable al davant.

En tornar, per un instant, va ensorrar-se l’acadèmia i vaig sentir-me simplement allà, en aquell racó de vall i amb tot un dia per endavant.

A això dedico ara els matins.

De l’acadèmia vaig quedar-me amb la crítica, que m’ha fet negar la baixesa d’aquests fantàstics animals amb els que compartim les contrades.

Ni un pam de net!

A l’hora d’escollir qualitats d’un company o companya de casa, de pis o de feina, segur que la majoria de nosaltres, posades a demanar, preferiríem algú amb gust -i vocació!- per la neteja, per davant d’un reguitzell d’atributs menors.

I és que la neteja, certament, és un valor difícil de menystenir; quelcom que portem ben endins i que ha passat a ser pràcticament la nostra marca civilitzatòria.

A l’hort i al jardí, però, com a la natura, les coses sovint tenen una lògica diferencial.

En aquests ambients, la traducció de la nostra acció higienista es veu ràpidament convertida en nuesa. I aquesta a la vegada esdevé, com en aquelles qui a l’hivern no disposen d’abric, pobresa.

Sense voler-vos transcriure aquí els meus apunts sobre processos fisicoquímics al sòl, sí que crec que val la pena, ara que els arbres han deixat anar mandrosament les fulles, procurar-vos bones maneres de bruts i brutes pel bé dels vostres horts, jardins i parterres.

Assumiu el repte. Allibereu la ment i deixeu de banda per una estona els eslògans del civisme tot repetint-vos màntricament: “no és més brut qui més embruta, sinó qui menys neteja“.

Sé que sona poc elegant i que pot sobtar que et demanin que facis un esforç per la brutícia… Però si heu arribat fins aquí i posades com estem a fer una mica d’introspecció en els anti-valors, podem aprofitar encara per pregar juntes: “deixa per demà el que hauries d’haver fet ahir”.

Fet aquest exercici previ de deconstrucció a l’estil Derrida, podem explorar la dimensió pràctica d’aquest canvi de visió.

A continuació teniu dues fotos del jardí que he fet a Can Sala. Encara que sobti a primer cop d’ull, són fetes des del mateix punt; la primera és del 20 de Setembre i la segona, del passat 11 de Desembre.

(Podeu clicar-les  i obrir-les per veure-les amb més detall)

P1000286

P1040857

Tenint en compte que els passadissos són de serradures, observareu com, efectivament, no hi ha ni un pam de net. (Pràcticament) enlloc trobareu la terra descoberta; ni al Setembre ni al Desembre.

Al Setembre, el sòl encara estava protegit per la coberta que proporcionava la vegetació. Mica en mica, la majoria de plantes van anar acabant el seu cicle (o van morir alliberant llavors per ressembrar-se a la primavera vinent, o bé van assecar-se entrant en estat de letargia hivernal per rebrotar igualment a la primavera).

Si imaginem el trànsit entre aquests dos moments, endevinem que les diferents plantes han anat perint segons els seus ritmes -deixant entremig un jardí certament eclèctic-, a la vegada que les acompanyaven els arbres de l’entorn que anaven perdent la fulla, cadascun al seu temps.

El fet que tot això hagi passat al ralentí, compassat per aquesta tardor gairebé primaveral a la que sembla que ens haurem d’anar acostumant, m’ajuda en la defensa d’aquest segon principi de la mandra ben entesa del que parlava.

Enlloc d’anar tallant i arrancant, aquí i allà, les plantes que van traspassant setmana a setmana amb els corresponents espais nus que hi deixem tot darrera, aquesta nostra idiosincràsia ens ha de permetre esperar fins que la inmensa majoria d’elles hagin acabat els seus cicles.

Així, tant brutes i bruts com haurem estat, tant mandroses i mandrosos com ens hauran assenyalat, ja estem a punt per donar el toc de gràcia al nostre jardí hivernal.

Rascló en mà, tan sols cal que apleguem la fullaraca de l’entorn, rebreguem les plantes seques i cobrim parterres, regues i solcs amb l’abric de fulles que ens en guardarà les riqueses.

Així, un cop més podrem tornar a la nostra atalaia d’observadores i dir-nos orgulloses: AQUÍ NO HI HA UN PAM DE NET!

I esperem que algun dia la lògica diferencial sigui completament certa pels quefers humans i aquí o allà hi hagi, finalment, un pam de net.

[ O ]

 

Us deixo una foto que la llum del matí ens va regalar la setmana passada.

La llum, i la persistència i la paciència de la Jorinde, amb qui compartíem el nostre Ṣalāt particular, dedicant la primera hora del matí a desgranar properes collites mentre ens guaríem del fred.

Jorinde i llavors

*Pel cas, mongeta del cuc i mongeta groga o de la mantega (Les Refardes. Llavors de varietats locals de producció ecològica i fetes al país.)

Redescobrint Amèrica

Escric content de poder compartir amb vosaltres el que per mi ha estat, enguany, un gran descobriment.

Una d’aquelles bones casualitats en les que un es veu sorprès després de sembrar unes minúscules llavors d’un d’aquells sobrets presidits per una estèril fotografia que amb prou feines permet fer-se una idea aproximada d’allò que amb molta paciència i un xic de sort anirà arribant.

No trobo gens fàcil sembrar una planta per primera vegada. M’assetgen infinitat de preguntes… La faig en alvèol? I si és així de quina mida? Potser millor en un test? Anem de cara a barraca i la faig amb sembra directa? On? Podré afinar prou la terra? Tiro de compost? S’hi farà? (…)

I per aquesta primera vegada, apurat com anava amb la feinada d’obrir els horts i el grapat de sembres que tenia entre mans per allà a principis de primavera -i per tant sense massa temps per grans recerques-, vaig optar per alvèols grans (porexpan de 104 per safata, per entendre’ns, on sembraríeu una esbergínia, una tomatera o una pebrotera) i sembra directa. En aquest cas, a més, amb la complicació extra que es tractava d’un sobret de De Bolster, i per tant íntegrament en Holandès…

En aquestes sembres, passa una mica com allò que se’ns explica a Biologia dels estrategues de la R i de la K; o de l’estratègia dels ratolins i els elefants. Dit de pressa, o en fas moltes (necessitaràs la particular mini-inversió en llavors) i assumeixes que hi haurà força baixes pel camí o et concentres en un petit grup i les hi agafes molta estima, dedicant-les-hi grans dosis d’afecte i atenció.

Finalment, calculo que la meitat dels intents van reeixir i vaig aconseguir algunes plantes, aquí i allà, que van anar prosperant. Si bé inicialment poc vistoses, aviat cridava l’atenció l’aroma anisat que desprenien. La sorpresa majúscula va arribar un temps després quan van començar a despuntar de cada planta un bon grapat de torres florals liloses al més pur estil labiaci.

Vista la quantitat ingent d’abelles, abellots, papallones i insectes varis que se’n han enamorat al llarg dels seus 5 mesos de floració i les propietats que n’he anat descobrint, us animo molt a que la cultiveu. Jo m’he ben assegurat de collir-ne llavors i ja l’he incorporat al meu pack bàsic de plantes xarnera hort-jardí.

I això, és clar, amb un parell de regals extra i és que es tracta d’una planta vivaç i que ha passat, fins avui, dues glaçades de -4ºC/-5ºC sense pràcticament immutar-se).

Si ja heu arribat fins aquí, espero que us n’hagi cantat prou meravelles com perquè pogueu recordar-ne el nom. Es tracta d’Agastache Foeniculum, originària de les praderes nord-americanes i de fet, té una parenta més al Sud anomenada Agastache mexicana (de la que no tinc la sort de disposar), més grossa i igual o més persuasiva de les amigues Apis.

Us n’estalvio la fitxa tècnica que podreu trobar amb una recerca bibliogràfica o virtual, tot i que no m’estic de destacar-vos algunes de les aplicacions que n’he pogut trobar i provar.

* A la cuina: Les fulles i les flors crues perfumen les amanides i crudités (plats a base de verdures crues) amb un lleuger aroma anissat i un toc de menta i regalèssia. Cuites, acompanyen els plats amb peix i les receptes dolces. Les fulles, a més, donen una infusió agradable i refrescant que es coneix amb el nom de tè mexicà.

Al cos i la ment: La infusió de fulles és digestiva. També és febrífuga i s’utilitza en cas de refredats o de grip. En ús extern, el cataplasma de fulles fresques trossejades alleuja les irritacions (picades d’insectes, d’ortiga, cremades del sol, …)

* Nathalie David-Bernadat, Sylvie Hampikian, Brigitte Lapouge-Déjean. Crea tu Jardín de Aromáticas. La Fertilidad de la Tierra (2014).

Inducció per “via silvestre”

Qualsevol hortolà o hortolana us dirà que cal ajustar els períodes de plantació a cada zona -i cada any, i amb els anys, segurament. Fàcilment hi estarem d’acord i tindríem una feina inassumible per oposar-nos a una abastíssima experiència al respecte.

Ho podeu parlar directament amb expertes de la vostra zona, ho podeu llegir als llibres, i fins als paquetets -si és el cas- que embolcallen pacientment les vostres llavors.

D’acord.

Falta, però, un altre pas que s’imbrica amb el plus de màgia que ens dóna la capciosa dinàmica de la natura.

A l’hort, les rúcules han patit de valent, aquest any. Sequera per problemes d’aigua (és a dir, espigat imminent); calorades de rècord (és a dir, espigat imminent de les següents i de les que quedàvem per espigar); atacs constants de puces de les crucíferes (és a dir, fulles foradades per tot arreu que just les hi han deixat un fil de vida).  Força desastrós, certament.

A tot això, però, com si no hi hagués una engruna de misteri en tant d’imprevist, elles s’han alçat en un racó rònec, sec i pelat que tot just havíem remogut uns mesos abans.

Són les rúcules silvestres (Ravenisses bordes) que s’han reivindicat en un esclat de vida. Sense ni un forat, pletòriques, i aguantant els embats de les gallines (no d’unes simples puces!) com si res.

Anotat. L’any que ve tinc una altra sembra clara.

L’hort de les Gírgoles

És cosa sabuda que la tardor és temps de bolets; de gaudir de boscos, camins, corriols i bardissars amb la il·lusió incomparable que acabin – sempre hi ajuda – amb un cistell ben ple d’aquests regals del bosc que nosaltres tant sabem apreciar.

Com que és propi de l’ofici no dir ni piu de llocs i amagatalls, esperem que us acontenteu amb l’experiència de cultiu de gírgoles que hem iniciat aquesta tardor a Can Sala. Una feina que ens ha fet transitar del xerrac a la delicada col·locació dels micelis i que ens farà viure amb impaciència el pas de l’hivern mentre poc a poc vagin estenent-se per les soques. Haurem de tenir paciència i estar atentes a mantenir-les humides fins a veure aparèixer les primeres gírgoles!

Us  deixo algunes imatges dels principals passos que hem seguit a l’espera de poder-vos-en fer un article detallat ben aviat!